El FROG insta al club a valorar la condició d’ accionista


El FROG – Associació d’Accionistes del Llevant UE sol·licita al Consell d’Administració del club que, a l’hora de triar el sistema de distribució de les 5.000 entrades disponibles per a presenciar en el Ciutat el Llevant UE-Cadis CF del pròxim cap de setmana, valore en la seua justa mesura la condició d’accionista.

El Llevant UE és una SAE que té com a base principal als seus accionistes i abonats, per la qual cosa entenem lògic que aquelles persones que posseeixen totes dues condicions tinguen prioritat a l’hora de poder accedir a l’esperat retorn a la nostra casa.

Així mateix, volem sol·licitar a la directiva que tinga una especial sensibilitat a l’hora de prendre aquesta decisió (són ja 14 mesos allunyats dels nostres), i que intente compensar d’alguna manera als abonats que, a causa de la limitació d’aforament obligada per la pandèmia, no puguen/puguem estar presents en un dia tan especial.

Ganes de tornar a ajuntar-nos tots en el Ciutat.

Una abraçada enorme. Matxo Llevant.

Aquesta guerra la lluitem junts

El FROG – Associació d’Accionistes del Llevant UE manifesta el seu absolut rebuig a la voluntat dels actuals dirigents dels 12 clubs que pretenen acabar amb l’essència de l’esport que estimem i comprar la glòria que no s’atreveixen a competir en el camp.

L’actitud d’aquest grup d’empresaris no solament ens indigna als milions d’afeccionats dels milers de clubs europeus als quals es pretén marginar d’una manera tan miserable com intolerable, sinó que avergonyeix a bona part dels seus seguidors, que volen continuar collint èxits a dreta llei.

Per tal motiu, manifestem el nostre suport ferm a qualsevol iniciativa que emprenguen el Consell d’Administració del Llevant UE, el Patronat de la Fundació Llevant UE Cent Anys i/o la Delegació de Penyes del Llevant UE en defensa dels interessos del nostre club.

Aquesta guerra la lluitem junts.

Està en joc el nostre dret a somiar, i a poder fer realitat els nostres somnis.

El futbol és de tots. I la pilota no es taca.

Respectem, però no compartim

Els 6 patrons triats en la Junta General d’Accionistes del passat 21 de desembre – Mª Dolores Boluda, Manuel Moreno, Federico Ferrando, Dionisio Montesinos, Vicente Furió i José Miralles-, juntament amb el president del Llevant UE, Quico Catalán, els dos consellers designats per la directiva -Luis Calero i Francisco Fenollosa- i els 7 patrons institucionals – Generalitat, Ajuntament, Diputació, Federació de Futbol de la Comunitat Valenciana, Veterans, Delegació de Penyes i FROG-, hem celebrat aquesta vesprada la pertinent reunió per a acabar de configurar el Patronat que, durant els pròxims 4 anys, ha de vetlar pels interessos del Llevant UE SAE en qualitat de màxim accionista de la societat.

El resultat, tristament esperat, ha sigut una nova votació en bloc de 14 dels 16 patrons -a excepció del FROG i la Delegació de Penyes-, que ha donat com a resultat, exactament, la mateixa configuració del Patronat que els 4 anys anteriors, amb l’única excepció del lloc corresponent a l’ex president, que després de la defunció de Juan José Murria, no s’ha cobert.

D’aquesta manera, Jesús Miguel Crespo, Sebastián Zaragoza, Kika Ruiz, José Luis Marín, Javier García Murillo i Rafael Poveda completen la llista de 22 patrons.

Entre ells, ens consta (i ho diem amb coneixement de causa després d’anys treballant al seu costat) que hi ha grans llevantinistes i excel·lents professionals, però ens agradaria, com ells bé saben, que el Patronat no funcionara condicionat per la directiva del club, la labor de la qual hauria de fiscalitzar per la salut i el bon present i futur de la institució.

En la nostra opinió, no és bon camí que un patró, i a la vegada, membre del Consell d’Administració, recomane per telèfon i via whatsapp els noms dels patrons que han de ser triats.

En qualsevol cas, per descomptat, els receptors, institucions incloses, estan en el seu dret de confiar absolutament en aquestes recomanacions, però no sembla ser aquesta la millor manera d’exercir la necessària labor de control de la gestió de la directiva actual.

Siga com siga, és la seua decisió i, lògicament, responsabilitat de cadascun d’ells.

Des del FROG, continuarem treballant, donant suport i discrepant, quan ho considerem oportú, sempre des del respecte i amb la ferma voluntat de continuar cercant el millor per al Llevant UE.

Tant de bo, entre tots, siguem capaços de fer més gran el club que tots volem.

El Consell reforça l’actual estructura viciada a través d’un procés irregular

No per esperat, el resultat deixa de ser menys decebedor. El Consell d’Administració del Llevant UE va donar ahir un nou pas avant cap a la bunkerització del club al voltant del mateix grup que porta controlant-lo des que aterrara en el club de la mà de l’anterior màxim accionista, Pedro Villarroel, i va tirar avant amb el suport de la seua majoria accionarial la renovació, al complet, de l’actual Patronat de la Fundació, òrgan del qual depèn la continuïtat del propi Consell.

Per a això, i sense cap objecció a manifestar reiteradament que amb aquesta votació es pretenia condicionar l’elecció dels patrons que no li corresponen (és a dir, els 6, al marge de l’ex president, que ha de nomenar el patronat inicial integrat pels 7 patrons institucionals, els 6 triats anit en Junta General, i els 3 membres del Consell d’Administració que, a més, ocupen també el càrrec de patró), el Consell d’Administració va orquestrar, de la mateixa manera que fa 4 anys, un sistema de votació injustificable des de qualsevol punt de vista que no siga el de pretendre controlar al màxim accionista i que atenta, greument, contra la voluntat estatutària de “garantir la pluralitat de representació dels accionistes”.

Així, amb l’argument trampós i inconsistent que el Consell compleix la legalitat votant a 12 patrons perquè, directament, només designa a 6, l’actual òrgan de gestió del Llevant UE va procedir a aniquilar qualsevol opció de formar part del Patronat de qualsevol candidat no afí a aquest, i va reelegir als 12 patrons del seu interès atorgant-los entre 13.500 i 17.000 vots a cadascun.

El FROG, que anit va representar directament a 367 accionistes i 1.838 accions -sense tenir en compte les representades per la majoria de candidats sorgits de els seus associats i les delegades per altres accionistes habituals del FROG en ells-, va denunciar obertament la irregularitat del procés, i seguint la recomanació del president del club, acudirà a instàncies superiors perquè aquestes valoren la legalitat, o il·legalitat, de l’actual entramat estructural del club.

Amb els seus vots, decidits a través de l’enquesta electrònica realitzada entre el divendres i el diumenge a raó de un accionista, un vot, el FROG es va abstenir en el punt 1, referent als comptes anuals 19/20, va votar en contra de l’aprovació del pressupost 20/21 presentat, i va donar suport amb les seues accions les candidatures de Vicente Cosido (tram +150); Federico Ferrando i Dionisio Montesinos (tram 31-150); i Jorge Catalán, Alejandro Del Olmo, José Juan Carrión, Alberto Villanueva i Carlos Rabadán (tram 1-30; dividint les seues accions entre aquests 4 últims candidats, empatats en el segon lloc de la votació).

En un context d’absoluta incertesa per la pandèmia, el FROG va insistir novament -com ja ha transmès el seu president, Carlos Ayats, en els dues últimes reunions del Patronat actual- en els seus dubtes sobre la idoneïtat d’”apostar per créixer”, just en aquest moment, a través de l’actual reendeutament, més encara quan el director financer i el president del club van afirmar ahir haver estat “moltes nits sense dormir” i haver “fet piruetes” per a aconseguir fer front als pagaments durant els últims mesos.

I és que la voluntat del director financer de “generar recursos per valor de 6-6,5 milions d’euros anuals”, a través de l’estadi, amb els quals fer front al pagament del crèdit de fins a 60 milions d’euros, xoca frontalment contra l’afirmació del president que “no hi ha data prevista” encara per a l’inici de les obres de la 2a fase de la remodelació del Ciutat, de la finalització de la qual dependran, en la seua majoria, els esperats ingressos per a fer front al préstec.

Titllar tota aquesta situació -amb l’obra de la nova ciutat esportiva de Natzaret també pendent i la necessitat d’obtenir 16,5 milions d’euros abans del pròxim 30 de juny- de “pla de negoci conservador”, com ahir va fer el president del Llevant, sembla estar bastant lluny d’ajustar-se a la realitat.

El mateix adjectiu –“conservador”- va ser l’empleat pel director financer, Ignacio García, a l’hora de justificar el milió d’euros previst en el pressupost com a objectiu d’ingressos per taquilla per a la temporada en curs. Tal com Víctor Gisbert (FROG) va indicar, “conservador, en un context d’enorme variabilitat i amb els estadis actualment tancats, seria haver pressupostat 0 en aqueixa partida”.

La voluntat de la Lliga, segons García, és reobrir els estadis abans de la finalització de la present temporada, per la qual cosa això, unit a la voluntat del club de “multiplicar per tres el valor mitjà de les butaques de l’estadi”, faria factible aquest ingrés, calculat seguint la recomanació de la Lliga del passat estiu de pressupostar un 30% dels teòrics ingressos per temporada en aquest aspecte.

“En qualsevol cas, atesa la totalitat del pressupost, no és una xifra rellevant”, va assenyalar García, al que Gisbert li va recordar que sí que ho era, “perquè no és el mateix pressupostar un exercici amb beneficis a fer-lo amb pèrdues”.

En la seua intervenció, García va afirmar també que “el valor actual de la plantilla del Llevant és de 110 milions d’euros”, assenyalant, en ser qüestionat pel president del FROG, Carlos Ayats, sobre qui havia realitzat aquesta taxació, que les dades corresponien a una anàlisi realitzada per la pròpia Lliga.

Finalment, una vegada reelegits, com era d’esperar, els mateixos 12 patrons per a conformar la majoria de l’òrgan principal de la Fundació, Tomás Pérez va requerir una valoració d’això al president del club, Quico Catalán, qüestionant el fet que entre els triats es trobe un patró que no ha assistit a ni una sola reunió del Patronat en 4 anys. La resposta del president, en el seu ja massa habitual to d’escassa consideració, va ser culpar al FROG (sí, entre els 23 patrons, ell inclòs, va culpar al FROG) per no haver denunciat la situació fins ara.

Com a balanç final, el FROG vol manifestar la seua profunda preocupació per la normalització d’una estructura d’interconnexió interessada entre Fundació i Consell d’Administració que impedeix la fiscalització real d’aquest, i recorda, una vegada més, que la Fundació no va ser creada per a garantir la continuïtat in eternam de l’actual Consell a través del manteniment d’una majoria accionarial il·legítima i finançada amb diners públics (el préstec de l’IVF), sinó com a mer element de transmissió de les accions del Llevant UE entre Pedro Villarroel i el llevantinisme, que, per més que alguns pretenguen obviar-lo, som molts més abonats, accionistes i aficionats que els qui avui detenten el poder en el club.

El FROG reclama que el Consell no torne a condicionar l’elecció dels patrons

Des que, fa menys de dos mesos, vam ser informats en la Comissió Executiva de la Fundació de l’inici de procés de renovació del Patronat, des del FROG hem insistit constantment que es trasllade al Consell d’Administració del Llevant UE la nostra petició que no torne a condicionar, com va fer ja fa 4 anys, l’elecció dels patrons.

Ja en 2016 ens va semblar fora de lloc, i totalment incompatible amb la suposada independència entre el Consell d’Administració i la pròpia Fundació, que directius del Llevant UE cridaren als futurs patrons perquè es presentaren prometent-los el seu suport accionarial, atès que aquesta actuació genera una tan lògica com insana servitud.

En aquesta ocasió, ha tornat a succeir, per la qual cosa manifestem públicament el nostre desacord i malestar amb aquestes actuacions, que entenem perjudiquen el bon funcionament de la Fundació, màxima accionista del Llevant UE SAE, i del Patronat del qual depèn la continuïtat o modificació de la pròpia junta directiva.

Sota el mateix prisma, hem demanat en dues ocasions en Comissió Executiva que se sol·licite al Consell d’Administració que no torne a repetir, dilluns que ve, la seua injustificable decisió que es vote a 12 patrons en Junta General quan els Estatuts afirmen, de manera explícita, que ha de designar únicament a 6 (article 11.2).

Aquesta votació de 12 permet al grup amb majoria accionarial col·locar directament 6 patrons a través de la Junta General i, posteriorment, condicionar la decisió del Patronat inicial, que ha de triar a 6 patrons més per a acabar de conformar-se.

Amb l’argument que són els segons més votats en Junta, els patrons -convidats a presentar-se al càrrec, en la majoria de casos, per membres del Consell- seleccionen als altres 6, de manera que el grup amb majoria accionarial, vinculat al propi Consell, col·loca a 12 patrons de 23, és a dir, a la majoria de l’òrgan que ha de fiscalitzar la seua gestió.

Aquesta situació de perillosa falta d’independència queda majorment evidenciada si tenim en compte que, a aqueixos 12, cal sumar la condició de patrons, segons els Estatuts, del president i 2 consellers, amb el que la xifra de patrons condicionats pel Consell d’Administració o membres del mateix s’eleva a un mínim de 15 de 23.

Per a evitar que aquest condicionament torne a produir-se, ahir, durant la reunió del Patronat, vam tornar a sol·licitar directament al president, Quico Catalán, i als altres patrons que també són consellers, que no es repetisca el condicionament de l’elecció dels membres del nou Patronat, i que dilluns que ve es vote a 6 patrons, com indiquen els Estatuts, i no a 12.

Repetir aquesta actuació, com s’ha repetit la de les trucades perquè patrons afins tornen a presentar-se a la seua reelecció, tornaria a tacar el procés d’una manera tan innecessària com perillosa, fins i tot, a nivell legal, motiu pel qual, esgotada la via interna, reiterem públicament la nostra petició i esperem, pel bé del Llevant UE, siga atesa.

El FROG sol·licita que es publiciten els noms i les cartes de motivació dels candidats a patró

A fi de poder disposar d’una informació mínima de cara a la votació del pròxim dilluns en la Junta General, sol·licitem al Llevant UE i a la Fundació de la Comunitat Valenciana Levante UD CENT ANYS que facen públics els noms i cartes de motivació de tots els candidats a patró.

Val la pena intentar-ho

Encara que (com en tota situació de vertadera transcendència per al manteniment de l’actual control absolut del Llevant UE per part dels qui avui el posseeixen) existisca una voluntat flagrant de silenciar el tema, el divendres 13 de novembre finalitza el termini perquè qualsevol levantinista amb un mínim de 5 d’anys d’antiguitat com a soci i accionista puga presentar la seua candidatura a convertir-se en patró de la Fundació Llevant UE Cent Anys, màxima accionista, i per tant, propietària de facto, del Llevant UE SAD.

Així i tot, malgrat l’òbvia voluntat d’alguns que com menys gent s’assabente d’això, millor, la setmana passada vaig rebre una trucada d’un granota de tota la vida preguntant-me si de debò valia la pena enviar la carta de sol·licitud.

Li vaig respondre amb franquesa, indicant-li que, sense el suport de l’actual Consell d’Administració, convertir-se en patró de la Fundació és poc menys que una quimera. Ja va quedar demostrat fa 4 anys, quan es va vetar l’accés de 6 patrons independents (6 de 23, és a dir, una quantitat que ni tan sols podia aspirar a suposar una nímia amenaça per al control de la majoria regnant) mitjançant un canvi d’última hora en el sistema de votació.

Així, en la Junta General d’Accionistes, en lloc de triar als 6 patrons (2 per tram) que legalment es devia, el Consell d’Administració va decidir que es votara a 12, triant d’aqueixa manera la Junta als 6 que li corresponia i ‘recomanant’ a la Fundació a 6 més de l’interès del grup regnant (òbviament acceptats per la Fundació herència de l’elegida a dit per l’actual president del Llevant, Quico Catalán), de manera que s’impedia l’entrada dels segons 6 més votats, és a dir, els desitjats pels més de 500 accionistes representats pel FROG, que va triar democràticament (un accionista, un vot), als 6 candidats independents pels qui finalment va optar.

El ‘vell’ nou procés de ‘renovació’ de patrons

Fa menys de dues setmanes, quan en l’Executiva de la Fundació se’ns va informar de l’inici del nou procés de ‘renovació’ de patrons (no afavorit ni per la Fundació ni per la seua Executiva, ja que no vam tenir cap notícia del citat procés fins a aqueix precís instant), vaig sol·licitar, com a representant del FROG, que es demane al Consell que la Junta General vote aquesta vegada únicament als seus 6 patrons, els que per norma li corresponen, i no torne a condicionar l’elecció corresponent als 6 de la Fundació.

No tinc dubte que, excepte una arrencada de dignitat que no espere, la nostra petició serà ignorada i el Consell farà que la Junta vote a 12 patrons, és a dir, decidisca ja només amb això (sense comptar, a més, als 3 patrons més seleccionats de l’actual Consell, amb el que la xifra arriba a 15 de 23), més de la meitat dels integrants del nou Patronat de la Fundació.

Per a què, llavors, perdre temps i esforç a presentar una candidatura destinada a ser desestimada? Molt senzill: per a estar ahí, per a evidenciar que existeixen molts llevantinistes que poden aportar-li a la Fundació, i per tant al Llevant UD, tant o més que els actuals patrons.

De partida, sens dubte, és molt probable que nous patrons, independents de l’actual Consell, hagueren posat el crit en el cel en veure que aquest posava en risc el futur econòmic de l’entitat sol·licitant un crèdit de fins a 60 milions d’euros, en plena pandèmia, al temps que ignorava l’opinió dels propis patrons (sí, increïblement, el màxim accionista, malgrat la seua evident afinitat amb el Consell actual, ni tan sols va poder votar la sol·licitud del préstec), fins i tot negant el text del mateix als patrons (2 de 23…) que exigim conèixer en quines condicions s’està hipotecant el futur del club.

Per això fa falta la major quantitat possible de patrons independents en la Fundació. Quants més llevantinistes expressen la seua voluntat de formar part del màxim accionista del club, millor. Com més ens moguem per a evitar controls absoluts i opacs de la societat, millor.

Perquè n’hi ha prou amb mirar al veí per a veure que després vénen les lamentacions. És ara quan cal barallar per tenir gent, dins, que vigile amb els seus propis ulls que els gestors exerceixen la seua labor amb rigor, honestedat i pel bé present i futur de l’entitat. No cal suposar que les coses es fan bé, cal comprovar-ho. I més quan salta a la vista la voluntat manifesta d’amagar el que se signa, els compromisos que definiran el futur del Llevant UE.

Per això és important presentar-se al patronat. Per això és important la unió entre els accionistes no vinculats a l’actual Consell d’Administració. Perquè volem un club transparent, que no ens amague les coses per a saber quins interessos. I de qui.

La predisposició mostrada

“Els actuals membres del Patronat ja han mostrat la seua predisposició a presentar-se”, diu el comunicat del club. Quina és la realitat d’aquesta frase? Que en la majoria de casos (per no dir en tots), el mateix Consell d’Administració que va cridar els actuals patrons per a convidar-los a formar part de la Fundació fa 4 anys, ara ha repetit cridada. No és que els patrons hagen anat a dir que volen seguir, és l’actual Consell el que els crida per a mantenir l’statu quo.

Aquesta és la situació actual del club. Molt menys ideal de la que es ven. N’hi ha prou amb no voler mirar cap a un altre costat. Per això és important moure’s ara. “Però si perdrem”. Molt possiblement. “Però si ho tenen tot controlat”. Quasi tot, és cert. Però val la pena intentar-ho. Perquè el futur del club està en el que fem avui, no quan ja siga tard.

Carlos Ayats
President del FROG – Associació d’Accionistes del Llevant UE

Qüestió de fe

La sort està tirada. L’operació de major magnitud econòmica de la història del Llevant UE és ja una realitat. Amb els 60 milions d’euros concedits a la fi de la setmana passada per BRIDGE, una de les plataformes de generació de fons de deute per a projectes d’infraestructures d’Edmond de Rothschild Asset Management, la directiva del degà valencià pretén fer front al finançament de les dues fases de la remodelació del Ciutat de València, la construcció de la ciutat esportiva en el barri de Natzaret i la cancel·lació dels crèdits bancaris encara pendents del concurs de creditors en el qual el Llevant UE continua immers 11 anys després de la signatura del conveni.

El dubte, no buidat més que amb generalitats i contes de la lletera –naming, hospitality i altres castells en l’aire-, és com aconseguirà retornar l’entitat en 12 anys un 130% del deute al qual ha sigut capaç de fer front en els 11 previs, en el context, a més, de major incertesa econòmica de la història recent, tant a nivell global com referent a l’àmbit futbolístic.

Per a obtenir una visió encertada de la realitat de l’operació, i poder així traslladar-la a tots els accionistes que formeu part del FROG, he consultat a diversos especialistes de reconegut prestigi en la matèria. Escoltats tots, i si bé hi ha qui afirma haver dut a terme recentment operacions similars a nivell immobiliari per tipus d’interès inferiors a la meitat del signat pel Llevant UE, el nostre cas, com explica un dels principals experts nacionals de l’àmbit, és comprensiblement diferent.

Risc important, sí; cost desmesurat, no

“És difícil valorar si es tracta d’un finançament bon o dolent, perquè la resposta a això te la donarà la conjuntura”, m’explica com literalment transcric. “Ara mateix, el tipus d’interès està en pràcticament 0, per la qual cosa un 5%, per exemple, ens sembla molt alt. No obstant això, la qüestió es troba en com està contemplat tot dins del model de negoci, ja que no estem davant una operació amb béns tangibles immobiliaris de fàcil col·locació en el mercat. Per exemple, avalar amb una ciutat esportiva que encara no existeix, suposa un risc per al fons. I a més, en cas que finalment, per impagaments, haguera de quedar-se-la, a qui li la ven? Per tot això, el cost, al meu entendre, no és desmesurat. Entre un 5 i un 7% són tipus d’interès raonables per a un finançament d’aquest tipus quan es tracta d’algú que no és el Reial Madrid o el Barcelona, és a dir, que no té una entrada de recursos extraesportius importants, com per exemple, el capítol de merchandising”.

A més, afig, “Rothschild és un grup que no es ficarà en una cosa en que no crega, perquè ara mateix, podria ser, si no la primera, la segona entitat de finançament privat més important del món, i això ha de donar certa tranquil·litat. Entenc que tant el Llevant com ells hauran valorat els diversos escenaris abans d’anar cap avant amb una operació d’aquesta magnitud. No obstant això, el que ens queda és encreuar tots els dits, els de les mans i els peus, perquè l’equip seguisca en Primera. Si això passa, que entenc que és l’escenari 1, no hauria d’haver-hi cap problema. Això, sempre que aquesta crisi no ens faça massa mal, que jo crec que en aquest tipus de projecte no hauria de fer-ho, almenys directament. En qualsevol cas, és un endeutament de primera magnitud, la qual cosa òbviament comporta un risc important”.

La Fundació, sorprenentment al marge de la decisió

En aquest sentit, en teoria, estem davant una operació arriscada però comprensible. I dic en teoria perquè hi ha diversos aspectes que conviden, una vegada més, a posicionar-se en la major de les cauteles. La principal és òbvia: ningú, al marge dels impulsors de l’operació dins de la directiva, coneix la lletra xicoteta de l’acord (sí, per descomptat, tampoc aquells mitjans de comunicació que, ofegats en el seu lamentablement habitual i interessat agenollament oficialista, ho venen com la panacea sense aprofundir mínimament en ell).

De fet, ni tan sols els patrons de la Fundació, màxima accionista del club, hem tingut accés a un acord que suposa el major endeutament de la història de l’entitat. Sonarà increïble, però és tan dur com cert.

És més, malgrat alguna filtració interessada que afirmava que la Fundació havia donat l’ok a l’operació, mai ha succeït tal cosa. És rotundament fals que el màxim accionista del Llevant UE haja aprovat aquesta operació. Rotunda i absolutament fals.

De fet, en l’última reunió de la Comissió Executiva -principal òrgan gestor de la Fundació-, celebrada el passat 25 de juny, dos dels patrons vam reclamar directament conèixer, lògicament, la lletra xicoteta de l’acord abans de decidir el posicionament favorable o no en la votació que, suposàvem, anava a dur-se a terme en la següent reunió del Patronat.

No obstant això, de manera sorprenent, el conclave que esperàvem decisiu, la Junta Ordinària del Patronat esdevinguda el passat 27 de juliol, no va ser ni el mer tràmit previsible. De fet, l’aprovació de l’operació que suposa la transformació econòmica i estructural de l’entitat ni tan sols va ser inclosa en l’ordre del dia.

Aquest ordre del dia es va resoldre en tot just 20 minuts, i va ser en l’apartat final de ‘Precs i preguntes’, com si es tractara d’un tema menor, quan el president, Quico Catalán, i el director financer de l’entitat, Nacho García, es van sotmetre a les preguntes dels patrons, fonamentalment, del FROG, atès que per a massa dels meus companys preguntar continua sent, incomprensiblement, ofendre a qui els ha convidat a formar part d’un òrgan que, teòricament, ha de vetlar pel bon fer de la directiva i el futur de l’entitat.

“Preguntar podeu preguntar, però…”

Xicotet parèntesi. No deixa de ser curiós que, mentre escric aquestes línies, el club llance un comunicat presumint de transparència, vanant-se d’haver obtingut la màxima puntuació en un informe realitzat per una ONG.

Més enllà de l’enrogiment que produeix vendre que s’és el club més transparent empatat amb altres 18 -és a dir, que seríem campions de lliga i, alhora, estaríem en descens en la primera divisió de la transparència– i de convidar al citat mesurador a revisar, a la vista de la seua escassa utilitat, els 48 indicadors analitzats, és d’un cinisme supí parlar de transparència en l’actual Llevant UE, un club que sol·licita el major préstec de la seua història i ja no és que no trasllade l’acord al màxim accionista de l’entitat… és que ni tan sols va permetre als patrons conèixer el nom del fons!

Escudant-se en la importància que no es filtrara el mateix -malgrat que des de l’11 de juny, és a dir, mes i mig abans, ja s’havia publicat en premsa-, el Sr. García, tirant d’una ironia de dubtós gust, va contestar a la qüestió amb un to, al meu entendre, que evidencia la posició real de superioritat del treballador -en aquest cas, la directiva- respecte a l’amo -la Fundació-: “Preguntar podeu preguntar, però no ho direm”. Difícil superar aquesta transparència.

Quan, a poc a poc, davant les preguntes del FROG, van eixir a la palestra algunes de les dades de l’operació, se’ns va sol·licitar una confidencialitat fins a la concreció de l’operació que, una vegada més, hem complit malgrat el nostre desacord amb, com a mínim, les maneres de dur-la a terme.

“D’ací a uns anys riurem d’aquestes xifres”, va afirmar en un moment donat el president, provocant-me, el reconec, l’esgarrifança fruit del dubte de si lamentarem recordar aqueixa frase d’ací a uns anys. Aqueixa lleugeresa a l’hora d’afrontar una operació de tal magnitud en les circumstàncies actuals em sembla summament atrevida. Sincerament, més que riure’ns d’ací a uns anys del tema, em conformaria amb no haver de lamentar-lo.

La possible necessitat, amagada

Així mateix, donada l’actual conjuntura global provocada per la pandèmia, vam voler saber si, de debò, l’operació és una aposta voluntària pel futur o una manera d’eixir al pas d’una situació de necessitat del club -de la qual, periodísticament, he rebut diversos avisos, relacionats tant amb l’ajornament de pagaments menors de 50.000 euros, com de la tardança en els abonaments a la constructora en aquesta primera fase de remodelació de l’estadi-.

La resposta de Quico, en aquest aspecte, continua sent rotunda: no hi ha cap necessitat de demanar el crèdit. Es demana “perquè és el moment de créixer”. Jo, que vaig créixer periodísticament amb el conte de Villarroel que érem “el club més sanejat d’Espanya” i “l’únic que pagava nòmines avançadament” per a acabar amb més de 90 milions de deute i el club a la vora de la liquidació, fa temps que vaig aprendre a desconfiar de determinats plantejaments.

En qualsevol cas, si hi havia necessitat econòmica i això és una puntada endavant, tardarem a saber-ho. Ara, l’ingrés de 60 milions d’euros donarà per a pagar el nou estadi, la ciutat esportiva i saldar els 13 milions amb els bancs pendents del concurs. I tot semblarà meravellós durant un temps. Però que ningú oblide que, després de tot això, quedaran 60 milions, més interessos, que pagar. I amb pràcticament tot el patrimoni hipotecat.

Per a fer front als pagaments, i evitar tenir problemes, el club té previst anar alimentant “una espècie de guardiola” amb la qual suportar els anys de major càrrega del préstec. Una altra gota de suor freda. Què succeirà amb aqueixa guardiola quan els resultats esportius conviden a un sobre cost per a intentar salvar la categoria? Perquè creure que, en els pròxims 12 anys, això no succeirà mai, és viure en un optimisme utòpic.

En definitiva, que lluny de visions maniquees sobre l’operació, aquesta s’ha signat amb un fons que convida a confiar en la seua viabilitat malgrat les dificultats actuals. Això sí, les formes no han sigut ni transparents ni les millors, i es tracta d’una decisió unilateral per part de la directiva del Llevant UE, que no ha volgut comptar amb l’aprovació de la Fundació d’aquesta.

Inicialment, Quico va manifestar la seua intenció de comptar amb ella, però entenc que finalment, donant per vàlida una interpretació (actualment, encara que discutida, dominant i seguida per la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública) que entén que no és necessari l’acord de la Junta General per a hipotecar més del 25% dels actius de l’últim balanç aprovat -consentiment que sí que exigeix la Llei de Societats de Capital des de 2014 per a l’adquisició, alienació o aportació d’actius que superen aquest valor (sense oblidar que una hipoteca, en cas d’impagament, implica una alienació en potència)-, el president ha decidit obviar la votació en la Junta.

Al meu entendre, no te sentit no demanar el suport de la Fundació. Primer, perquè l’hauria tingut, segur, puix recordem que l’actual institució és herència de la qual ell mateix va nomenar a dit, i amb la que l’afinitat és òbvia, com ha quedat històricament demostrat de manera sobrada.

I en segon lloc, perquè hauria repartit la responsabilitat. Hauria sigut una aposta de risc, per necessitat o oportunitat, però ho hauria sigut de tots. D’aquesta manera, no és així.

En qualsevol cas, el préstec està signat i, la sort, tirada. Des del FROG, continuem demandant tant al president com a la resta de la directiva actual un canvi d’actitud, una major confiança en la resta del llevantinisme, una transparència real i no pobrament aparent, una democratització del club que òbriga les portes de les decisions a tots els sectors actualment marginats, encara que a vegades diguem el que no es vol sentir.

A partir d’ací, compartim la il·lusió per veure un Ciutat majestuós i una ciutat esportiva a València on el nostre futur cresca en les millors condicions. Somiem amb un gran Llevant, i per no veure esvair-se aqueix somni, seguirem sense optar per mirar cap a un altre costat.

Salutacions cordials a tots. I Matxo Llevant.

Carlos Ayats, president del FROG – Associació d’Accionistes del Llevant UE

60 milions de deute, una altra vegada

En les pròximes hores, el Llevant UE es disposa a dur a terme un moviment fonamental per a la seua història, una decisió clau que marcarà el seu futur, a curt, mitjà i llarg termini: l’aprovació de la sol·licitud, a un fons d’inversió, d’un préstec de fins a 60 milions d’euros.

Amb aquesta injecció, la directiva del degà del futbol valencià pretén fer front als 17 milions d’euros del cost de la 1a fase de la remodelació del Ciutat de València; els quasi 16 que encara resten per pagar del concurs de creditors en el qual, que ningú l’oblide, continuem immersos 11 anys després de la signatura del conveni (13 a bancs, 2 a l’Ajuntament de València, i al voltant de 0’8 de necessària provisió de la part no reclamada del deute concursal); la pèrdua, com a mínim, com a conseqüència de la pandèmia, de 5 i 8 milions d’euros dels ingressos de televisió inicialment pressupostats; i l’inici, tant de la 2a fase de les obres de l’estadi, com de les de la desitjada ciutat esportiva de Natzaret.

Aquest nou endeutament situarà al club en uns paràmetres, quant al deute pròpiament dit, similars als del 28 de juliol de 2009, dia en què la Junta de Creditors acceptava un conveni que paralitzava els embargaments que abocaven al club a la desaparició i donava a l’entitat 2 anys de manca en l’inici del pagament del deute, que havia d’abonar-se inicialment en els 5 anys posteriors, i incloïa una quitació del 50% sobre una part la mateixa.

Així, dels 88.752.412 euros oficialment reconeguts com a deute existent, aquest va quedar definitivament xifrat, després de la quitació legal, en 61,4 milions d’euros (en concret, en 61.398.599).

11 anys després, la directiva dirigida per Quico Catalán, que s’ha vist afavorida per una explosió sense precedents dels drets televisius que ha portat al Llevant UE a ingressar més de 250 milions d’euros sol per aquest concepte en el citat període, ha rebaixat el deute en, aproximadament, 45 milions.

Això, estant 9 de les últimes 10 temporades en Primera Divisió, la qual cosa ens dóna una magnitud del difícil que és reduir deute fins i tot mantenint-nos en l’elit; i ens avisa, en definitiva, del que ens pot costar fer front, una altra vegada, a 60 milions d’euros de deute.

El moviment, a més, és especialment arriscat en un context d’absoluta incertesa com en el qual ens trobem, amb la segona onada de la pandèmia en clar avanç i el play off d’ascens a Primera -del qual ha d’eixir el 20è equip de la pròxima temporada- greument afectat per la crisi del Fuenlabrada.

Què succeirà si la pròxima Lliga, l’inici de la qual ja s’havia retardat oficialment 3 setmanes molt abans d’aquest bloqueig en teòrica fase de resolució, patira un nou ajornament com el de la temporada passada?, o si haguera de retardar-se alguns mesos?, o si, fins i tot, no poguera finalment dur-se a terme?. Com afrontaria el Llevant llavors el pagament de les seues noves obligacions sense els més de 50 milions d’euros d’ingressos previstos per drets de televisió? Ni tan sols la venda dels nostres principals actius futbolístics, en un mercat greument alterat per la COVID-19, sembla garantir una solució tranquil·litzadora sobre aquest tema.

Davant aquesta possible tessitura, cal tenir molt en compte a més qui tindria el control real de l’entitat en una eventual situació d’impagaments. Basta mirar al València CF i el procés de venda de la seua majoria accionarial a Peter Lim per a obtenir la resposta. Llavors, el paper de Bankia, el seu principal creditor, va ser definitiu.

Tenim la necessitat real de ficar-nos en un nou deute de 60 milions d’euros que puga posar el control real de l’entitat, no ja en mans d’uns administradors concursals, sinó d’un fons d’inversió? Si la resposta és sí, com sembla, per falta d’alternatives millors, la responsabilitat dels actuals gestors és inqüestionable.

Per molt impopular que siga dir-ho davant la il·lusió generada pel nou estadi, el Llevant UE mai degué iniciar les obres sense tenir tancat el finançament d’aquestes. Quico sempre ha afirmat que el creixement estructural de l’entitat mai influiria en l’àmbit esportiu, i ara, està per veure si la realitat, com tantes vegades ha succeït amb anterioritat, no acaba novament contradient les seues paraules.

De sobte, la que anava a ser la petició d’un crèdit de 17 milions per a una qüestió aliena a l’esportiu, s’ha convertit per art de màgia en un retorn al deute de l’inici del pagament concursal. Ho venga com ho venga la maquinària propagandística de l’entitat, necessitar ara, de sobte, enmig de la major situació mundial d’incertesa del segle, 60 milions d’euros, un terç més del que el club ha sigut capaç de reduir de deute en 11 anys, és un clar motiu de preocupació per a qualsevol que no vulga practicar el tan estès hàbit de mirar per a un altre costat.

En qualsevol cas, arribats a aquesta situació de necessitat, cal cercar la millor solució. Procedeix ser clar i transparent amb les condicions del préstec (quantitat, tipus d’interès, obligacions, avals, possibles penalitzacions…), i si s’aspira al fet que el suport de la Fundació a aquesta operació siga poc més que un brindis al sol, la lletra xicoteta del mateix ha de ser posada, com certament sembla disposat a fer Quico, en mans dels patrons, els qui tenim la responsabilitat, no ho oblidem, de vetlar pels interessos i el futur del Llevant UE.

Procedeix novament, a l’hora de recordar la funció de la Fundació, girar la vista al procés que, durant l’estiu de 2014, va acabar amb la venda del València CF a Peter Lim, sense que ni un sol patró, ni tan sols els institucionals (Diputació, Generalitat, Ajuntament…), fora capaç que l’empresari asiàtic es comprometera per escrit al que públicament es venia: reprendre i finalitzar les obres del Nou Mestalla. Almenys, l’Ajuntament i la Diputació (no així la Generalitat) van tenir la dignitat de postular-se en contra en la votació definitiva per a evitar un 19-0 que avui enrojolaria, més encara si cap, als qui van formar part d’aquell sainet. Els patrons tenim la responsabilitat de vetlar per l’interès i el futur del club, encara que això supose el risc de ser impopular en moments de tensió.

Tant que ens agrada mirar-nos en l’espill valencianista per a destacar les bondats del nostre, d’altra banda, inqüestionable creixement, no estarà en cap cas de més que prenguem bona nota també dels seus principals errors per a evitar caure en cercles viciosos d’ambició i fugides econòmiques cap avant que, com avui és ben notori, SÍ tenen conseqüències.

Si la situació, en part condicionada per un element distorsionador i inesperat com és la crisi del món del futbol derivada de la pandèmia, ens ha posat en un moment difícil, és fonamental que isquem d’això units i, sobretot, amb responsabilitat.

Si fan falta 60 milions perquè hem volgut córrer més del compte i ens ha agafat el bou en el moment més inoportú, val, però reconeguem els errors i tinguem tots ben clar on ens fiquem. És moment de ser transparents, veritablement humils, i per damunt de tot, responsables.

No estem davant un moment fútil, per més que els focus (en bona part, de manera intencionada), apunten en altres direccions. Ens estem jugant el futur del Llevant UE i d’ací a uns anys, el nostre paper, el de tots, en aquesta decisió, serà jutjat. Quan això succeïsca, tant de bo la nostra imatge (sí, la de tots), siga ben diferent a la dels protagonistes d’una operació que no ha fet més que augmentar la pressió de la soga al coll del nostre etern rival.

L’exemple del que no s’ha de fer el tenim ben a prop. No repetim els mateixos errors. Els ulls, ben oberts, i els passos, el més lluny possible del fang.

 

Carlos Ayats,
President del FROG-Associació d’Accionistes del Llevant UE,
i patró i membre de l’Executiva de la Fundació Llevant UE Cent Anys

L’Informe Catalán

17 pàgines. La primera, amb la portada; la segona, amb l’índex; la tercera, amb la introducció; una altra, amb les conclusions, gràfics ocupant pàgines completes… En definitiva, el típic treball del col·legi que s’unfla quan no s’ha fet ni l’ou per a mendigar un aprovat.

Aqueix és el ‘informe’ en el qual, suposadament, s’ha basat el Consell d’Administració per a ‘proposar’ la ja aprovada multiplicació del salari de l’actual president del Llevant UE, Quico Catalán, que enguany, si el primer equip masculí aconsegueix la permanència, s’embutxacarà, com a mínim, mig milió d’euros de sou.

Reconeix, obertament, desconèixer les xifres en què es basa la comparativa

De les 17 pàgines, 12 són una anàlisi de l’evolució econòmica del club entre les temporades 11-12 i 17-18, i a penes 2 i mitja estan destinades a la “valoració de la remuneració del càrrec de president del club”.

En aquestes últimes, poden llegir-se perles com: “Malgrat la Llei de Transparència, no es coneixen els sous directes dels presidents o més alts executius ja que, habitualment, es troben camuflats dins de les ‘despeses de personal no esportiu’ o dins de ‘alta direcció’”.

És a dir, que a més d’acusar la resta de clubs d’amagar aquests salaris, es reconeix, obertament, que es desconeixen les xifres en les quals se suposa, es basa el citat augment. Brillant.

En tot cas, en una extraordinària mostra més de coherència, en un paràgraf posterior, s’afirma que les dades desconegudes “en la Lliga sí que es coneixen”, i s’indica que “els alts directius tenen sous, segons s’ha pogut saber” (?), “però sense confirmació oficial” (sic), “amb un topall d’al voltant de 1,2 milions d’euros en les escales més altes”.

Dades sense contrastar vs dades conegudes

“Quant als clubs mitjans”, prossegueix, “els sous estan per damunt de la remuneració actual del president, sobre 400.000 euros”. Sobre aquesta xifra, al marge del ‘clarivident’ “en la Lliga sí que es coneixen”, no s’aporta dada o cap font.

En aquest punt, és pertinent apuntar la informació aportada per la Cadena COPE València sobre aquest tema, assenyalant les xifres que l’emissora ha sigut capaç d’obtenir: Éibar (150.000 € / any), Espanyol (200.000 € / any), Osasuna (450.000 € / any en cas de permanència en Primera), Huesca (130.000 € / any, dades de la 18/19) i Betis (242.000 € / any).

La mitjana d’aquestes dades obtingudes és de 234.000 € / any, xifra molt més concorde als 229.000 € / any que venia percebent Catalán que als 500.000 € / any que, com a mínim, s’embutxacarà ara.

Evitar una oferta d’un club superior, suposat objectiu

“No interessa contemplar els clubs amb pressupostos més baixos”, afig l’‘informe’, “per entendre que aqueix no és l’objectiu d’aquest informe, sinó que és valorar que el president puga tenir una millor oferta, per tant, d’un club de categoria superior”.

L’argument, curiosament, és idèntic a l’empleat pels afins al Sr. Tebas (entre els quals es troba el mateix Quico Catalán) per a justificar que l’actual president de la Lliga -que va accedir al càrrec criticant el salari del seu predecessor, José Luis Astiazarán, inferior als 400.000 €- haja disparat el seu salari fins als 1,2 milions d’euros més primes, tal com indica el propi Informe Catalán, que afig que la prima, de 0’25 milions, és “quasi impossible de fallar” (sic).

Els estàndards de mercat d’empreses comparables

En la modificació de l’article 15 dels Estatuts Socials del Llevant UE, promoguda amb la finalitat de ‘adequar’ el salari del president i aprovada en la passada Junta General d’Accionistes, s’especifica que “la remuneració dels consellers amb facultats executives deurà en tot cas guardar una proporció raonable amb la importància de la societat, la situació econòmica que tinguera a cada moment i els estàndards de mercat d’empreses comparables”.

En aquest punt, és especialment lamentable l’aportació de l’‘informe’ quant als estàndards de mercat d’empreses comparables. No en va, al marge de l’afirmació, de dubtosa procedència i sense possibilitat de cap corroboració, que “en els clubs mitjans els sous estan sobre els 400.000 euros”, no s’aporta NI UNA SOLA XIFRA del que guanya avui dia un executiu de CAP CLUB actual de Primera Divisió. Ni de l’últim lustre. Ni una.

De fet, en les citades 2 pàgines i mitja, únicament es parla del salari de Tebas (òbviament, pertanyent a una empresa no comparable), i dels sous d’Augusto César Lendoiro, president del Real Club Esportiu de la Corunya entre 1988 i 2014, i Paco Roig, màxim mandatari del València Club de Futbol entre 1994 i 1997, referències de fa dècades i que, òbviament, no poden ser considerades com a cap estàndard d’“empreses comparables”.

I fins ací els arguments de l’‘informe’ per a justificar la decisió de multiplicar el sou de Catalán. És més, per no aparèixer en l’‘informe’, ni tan sols apareixen les dades argumentades pel directiu del Llevant Luis Calero en el Patronat de la Fundació Llevant UE Cent Anys del 5 de desembre de 2019, en defensa del citat augment, referents a la Segona Divisió espanyola, mentre que, els referents a la Primera Divisió, han sigut rebaixats. No és el mateix ‘informe’?, ha sigut aquest modificat?, per què motiu?

Una intrahistoria més que sospitosa

I és que el famós ‘informe’ té una intrahistoria molt allunyada de la transparència de la qual presumeix (només de paraula, perquè els fets són d’una opacitat contundent) el Llevant UE.

Per a començar, tal com ja va denunciar públicament el FROG després del Patronat del 5 de desembre, els patrons, és a dir, els dirigents del teòricament independent propietari de la majoria accionarial del Llevant UE SAE, van aprovar la multiplicació del salari de Catalán sense que els fóra ni tan sols permès llegir el suposat ‘informe’.

“No estic autoritzat a mostrar-ho”, va respondre el Sr. Calero a la petició del FROG, prèvia a la votació que decidiria l’acceptació de l’augment. Tan increïble com cert. Excepte el FROG, per cert, ni un dels patrons restants va posar cap objecció a aprovar el nou salari sense tenir accés al suposat ‘informe’.

Amb l’aprovació del nou salari ja decidida per l’ok del màxim accionista, en la Junta General d’Accionistes del passat 16 de desembre, el directiu Braulio Pastor, principal impulsor del famós ‘informe’, va realitzar una defensa de la multiplicació salarial amb una intervenció panegírica sobre les bondats del president Catalán, amic personal de Pastor, obviant les seues múltiples promeses incomplides durant el mateix 2019 (la seua múltiples vegades anunciada decisió d’abandonar el càrrec, la coberta de l’estadi, l’inici de les obres de la Ciutat Esportiva de Natzaret, etc.) i sense mostrar una vegada més el suposat ‘informe’ que, segons va afirmar estaria “a la disposició de qualsevol accionista que el sol·licitara”.

Després de contestar-li l’evident en la Junta al Sr. Pastor -és a dir, que els informes s’ofereixen abans de les votacions, no després- vam procedir a sol·licitar, l’endemà a la celebració de la Junta General -en concret, el 17 de desembre, a les 19.18 hores-, que ens fóra facilitat el famós ‘informe’.

Més de dos mesos d’espera…

Per a la nostra sorpresa (o potser no tanta…), el document sol·licitat no solament no arribava, sinó que ni tan sols hi havia resposta. Han hagut de passar més de dos mesos, i ser necessari insistir en la petició en qualitat de patrons de la Fundació, perquè, el passat 19 de febrer, rebérem resposta al nostre correu electrònic del secretari del Consell, Jorge Lucas, assenyalant que el document estava a la nostra disposició en les oficines del club. Dos mesos per a una línia de resposta (o per a ‘donar-li forma’ al document, qui sap?).

Dilluns passat, acompanyat en tot moment per personal del club, vaig tenir accés a l’‘informe’ citat, del qual, en una mostra més de la ‘transparència’ existent, no es permet prendre cap fotografia. El resultat de la lectura del mateix no va poder ser més decebedora i clarificadora.

“L’informe de Braulio”

En resum, que la multiplicació del salari de Quico Catalán ha sigut aprovada sobre la base d’un ‘informe’ (el “informe de Braulio” en l’argot intern del club, encara que oficialment estiga signat pels despatxos Ruiz-Huerta i Crespo i GRA Assessors, Advocats i Auditors) negat als qui havien de prendre la decisió i, com a mínim, modificat i amagat durant els mesos posteriors a l’aprovació de l’augment.

Amb tot, el greu no és que Catalán cobre 66.000, 229.000 o més de mig milió d’euros, el preocupant és que, al marge del FROG, cap patró de la Fundació Llevant UE Cent Anys -recordem, amb responsabilitat sobre la gestió del club- haja alçat la veu sobre aquest tipus de conductes, que òbviament, no deixen en bon lloc a l’estructura de poder regnant en el Llevant UE.

Carlos Ayats (President del FROG – Asociació d’Accionistes del Llevant UE SAE)