En les pròximes hores, el Llevant UE es disposa a dur a terme un moviment fonamental per a la seua història, una decisió clau que marcarà el seu futur, a curt, mitjà i llarg termini: l’aprovació de la sol·licitud, a un fons d’inversió, d’un préstec de fins a 60 milions d’euros.

Amb aquesta injecció, la directiva del degà del futbol valencià pretén fer front als 17 milions d’euros del cost de la 1a fase de la remodelació del Ciutat de València; els quasi 16 que encara resten per pagar del concurs de creditors en el qual, que ningú l’oblide, continuem immersos 11 anys després de la signatura del conveni (13 a bancs, 2 a l’Ajuntament de València, i al voltant de 0’8 de necessària provisió de la part no reclamada del deute concursal); la pèrdua, com a mínim, com a conseqüència de la pandèmia, de 5 i 8 milions d’euros dels ingressos de televisió inicialment pressupostats; i l’inici, tant de la 2a fase de les obres de l’estadi, com de les de la desitjada ciutat esportiva de Natzaret.

Aquest nou endeutament situarà al club en uns paràmetres, quant al deute pròpiament dit, similars als del 28 de juliol de 2009, dia en què la Junta de Creditors acceptava un conveni que paralitzava els embargaments que abocaven al club a la desaparició i donava a l’entitat 2 anys de manca en l’inici del pagament del deute, que havia d’abonar-se inicialment en els 5 anys posteriors, i incloïa una quitació del 50% sobre una part la mateixa.

Així, dels 88.752.412 euros oficialment reconeguts com a deute existent, aquest va quedar definitivament xifrat, després de la quitació legal, en 61,4 milions d’euros (en concret, en 61.398.599).

11 anys després, la directiva dirigida per Quico Catalán, que s’ha vist afavorida per una explosió sense precedents dels drets televisius que ha portat al Llevant UE a ingressar més de 250 milions d’euros sol per aquest concepte en el citat període, ha rebaixat el deute en, aproximadament, 45 milions.

Això, estant 9 de les últimes 10 temporades en Primera Divisió, la qual cosa ens dóna una magnitud del difícil que és reduir deute fins i tot mantenint-nos en l’elit; i ens avisa, en definitiva, del que ens pot costar fer front, una altra vegada, a 60 milions d’euros de deute.

El moviment, a més, és especialment arriscat en un context d’absoluta incertesa com en el qual ens trobem, amb la segona onada de la pandèmia en clar avanç i el play off d’ascens a Primera -del qual ha d’eixir el 20è equip de la pròxima temporada- greument afectat per la crisi del Fuenlabrada.

Què succeirà si la pròxima Lliga, l’inici de la qual ja s’havia retardat oficialment 3 setmanes molt abans d’aquest bloqueig en teòrica fase de resolució, patira un nou ajornament com el de la temporada passada?, o si haguera de retardar-se alguns mesos?, o si, fins i tot, no poguera finalment dur-se a terme?. Com afrontaria el Llevant llavors el pagament de les seues noves obligacions sense els més de 50 milions d’euros d’ingressos previstos per drets de televisió? Ni tan sols la venda dels nostres principals actius futbolístics, en un mercat greument alterat per la COVID-19, sembla garantir una solució tranquil·litzadora sobre aquest tema.

Davant aquesta possible tessitura, cal tenir molt en compte a més qui tindria el control real de l’entitat en una eventual situació d’impagaments. Basta mirar al València CF i el procés de venda de la seua majoria accionarial a Peter Lim per a obtenir la resposta. Llavors, el paper de Bankia, el seu principal creditor, va ser definitiu.

Tenim la necessitat real de ficar-nos en un nou deute de 60 milions d’euros que puga posar el control real de l’entitat, no ja en mans d’uns administradors concursals, sinó d’un fons d’inversió? Si la resposta és sí, com sembla, per falta d’alternatives millors, la responsabilitat dels actuals gestors és inqüestionable.

Per molt impopular que siga dir-ho davant la il·lusió generada pel nou estadi, el Llevant UE mai degué iniciar les obres sense tenir tancat el finançament d’aquestes. Quico sempre ha afirmat que el creixement estructural de l’entitat mai influiria en l’àmbit esportiu, i ara, està per veure si la realitat, com tantes vegades ha succeït amb anterioritat, no acaba novament contradient les seues paraules.

De sobte, la que anava a ser la petició d’un crèdit de 17 milions per a una qüestió aliena a l’esportiu, s’ha convertit per art de màgia en un retorn al deute de l’inici del pagament concursal. Ho venga com ho venga la maquinària propagandística de l’entitat, necessitar ara, de sobte, enmig de la major situació mundial d’incertesa del segle, 60 milions d’euros, un terç més del que el club ha sigut capaç de reduir de deute en 11 anys, és un clar motiu de preocupació per a qualsevol que no vulga practicar el tan estès hàbit de mirar per a un altre costat.

En qualsevol cas, arribats a aquesta situació de necessitat, cal cercar la millor solució. Procedeix ser clar i transparent amb les condicions del préstec (quantitat, tipus d’interès, obligacions, avals, possibles penalitzacions…), i si s’aspira al fet que el suport de la Fundació a aquesta operació siga poc més que un brindis al sol, la lletra xicoteta del mateix ha de ser posada, com certament sembla disposat a fer Quico, en mans dels patrons, els qui tenim la responsabilitat, no ho oblidem, de vetlar pels interessos i el futur del Llevant UE.

Procedeix novament, a l’hora de recordar la funció de la Fundació, girar la vista al procés que, durant l’estiu de 2014, va acabar amb la venda del València CF a Peter Lim, sense que ni un sol patró, ni tan sols els institucionals (Diputació, Generalitat, Ajuntament…), fora capaç que l’empresari asiàtic es comprometera per escrit al que públicament es venia: reprendre i finalitzar les obres del Nou Mestalla. Almenys, l’Ajuntament i la Diputació (no així la Generalitat) van tenir la dignitat de postular-se en contra en la votació definitiva per a evitar un 19-0 que avui enrojolaria, més encara si cap, als qui van formar part d’aquell sainet. Els patrons tenim la responsabilitat de vetlar per l’interès i el futur del club, encara que això supose el risc de ser impopular en moments de tensió.

Tant que ens agrada mirar-nos en l’espill valencianista per a destacar les bondats del nostre, d’altra banda, inqüestionable creixement, no estarà en cap cas de més que prenguem bona nota també dels seus principals errors per a evitar caure en cercles viciosos d’ambició i fugides econòmiques cap avant que, com avui és ben notori, SÍ tenen conseqüències.

Si la situació, en part condicionada per un element distorsionador i inesperat com és la crisi del món del futbol derivada de la pandèmia, ens ha posat en un moment difícil, és fonamental que isquem d’això units i, sobretot, amb responsabilitat.

Si fan falta 60 milions perquè hem volgut córrer més del compte i ens ha agafat el bou en el moment més inoportú, val, però reconeguem els errors i tinguem tots ben clar on ens fiquem. És moment de ser transparents, veritablement humils, i per damunt de tot, responsables.

No estem davant un moment fútil, per més que els focus (en bona part, de manera intencionada), apunten en altres direccions. Ens estem jugant el futur del Llevant UE i d’ací a uns anys, el nostre paper, el de tots, en aquesta decisió, serà jutjat. Quan això succeïsca, tant de bo la nostra imatge (sí, la de tots), siga ben diferent a la dels protagonistes d’una operació que no ha fet més que augmentar la pressió de la soga al coll del nostre etern rival.

L’exemple del que no s’ha de fer el tenim ben a prop. No repetim els mateixos errors. Els ulls, ben oberts, i els passos, el més lluny possible del fang.

Carlos Ayats,
President del FROG-Associació d’Accionistes del Llevant UE,
i patró i membre de l’Executiva de la Fundació Llevant UE Cent Anys