La sort està tirada. L’operació de major magnitud econòmica de la història del Llevant UE és ja una realitat. Amb els 60 milions d’euros concedits a la fi de la setmana passada per BRIDGE, una de les plataformes de generació de fons de deute per a projectes d’infraestructures d’Edmond de Rothschild Asset Management, la directiva del degà valencià pretén fer front al finançament de les dues fases de la remodelació del Ciutat de València, la construcció de la ciutat esportiva en el barri de Natzaret i la cancel·lació dels crèdits bancaris encara pendents del concurs de creditors en el qual el Llevant UE continua immers 11 anys després de la signatura del conveni.

El dubte, no buidat més que amb generalitats i contes de la lletera –naming, hospitality i altres castells en l’aire-, és com aconseguirà retornar l’entitat en 12 anys un 130% del deute al qual ha sigut capaç de fer front en els 11 previs, en el context, a més, de major incertesa econòmica de la història recent, tant a nivell global com referent a l’àmbit futbolístic.

Per a obtenir una visió encertada de la realitat de l’operació, i poder així traslladar-la a tots els accionistes que formeu part del FROG, he consultat a diversos especialistes de reconegut prestigi en la matèria. Escoltats tots, i si bé hi ha qui afirma haver dut a terme recentment operacions similars a nivell immobiliari per tipus d’interès inferiors a la meitat del signat pel Llevant UE, el nostre cas, com explica un dels principals experts nacionals de l’àmbit, és comprensiblement diferent.

Risc important, sí; cost desmesurat, no

“És difícil valorar si es tracta d’un finançament bon o dolent, perquè la resposta a això te la donarà la conjuntura”, m’explica com literalment transcric. “Ara mateix, el tipus d’interès està en pràcticament 0, per la qual cosa un 5%, per exemple, ens sembla molt alt. No obstant això, la qüestió es troba en com està contemplat tot dins del model de negoci, ja que no estem davant una operació amb béns tangibles immobiliaris de fàcil col·locació en el mercat. Per exemple, avalar amb una ciutat esportiva que encara no existeix, suposa un risc per al fons. I a més, en cas que finalment, per impagaments, haguera de quedar-se-la, a qui li la ven? Per tot això, el cost, al meu entendre, no és desmesurat. Entre un 5 i un 7% són tipus d’interès raonables per a un finançament d’aquest tipus quan es tracta d’algú que no és el Reial Madrid o el Barcelona, és a dir, que no té una entrada de recursos extraesportius importants, com per exemple, el capítol de merchandising”.

A més, afig, “Rothschild és un grup que no es ficarà en una cosa en que no crega, perquè ara mateix, podria ser, si no la primera, la segona entitat de finançament privat més important del món, i això ha de donar certa tranquil·litat. Entenc que tant el Llevant com ells hauran valorat els diversos escenaris abans d’anar cap avant amb una operació d’aquesta magnitud. No obstant això, el que ens queda és encreuar tots els dits, els de les mans i els peus, perquè l’equip seguisca en Primera. Si això passa, que entenc que és l’escenari 1, no hauria d’haver-hi cap problema. Això, sempre que aquesta crisi no ens faça massa mal, que jo crec que en aquest tipus de projecte no hauria de fer-ho, almenys directament. En qualsevol cas, és un endeutament de primera magnitud, la qual cosa òbviament comporta un risc important”.

La Fundació, sorprenentment al marge de la decisió

En aquest sentit, en teoria, estem davant una operació arriscada però comprensible. I dic en teoria perquè hi ha diversos aspectes que conviden, una vegada més, a posicionar-se en la major de les cauteles. La principal és òbvia: ningú, al marge dels impulsors de l’operació dins de la directiva, coneix la lletra xicoteta de l’acord (sí, per descomptat, tampoc aquells mitjans de comunicació que, ofegats en el seu lamentablement habitual i interessat agenollament oficialista, ho venen com la panacea sense aprofundir mínimament en ell).

De fet, ni tan sols els patrons de la Fundació, màxima accionista del club, hem tingut accés a un acord que suposa el major endeutament de la història de l’entitat. Sonarà increïble, però és tan dur com cert.

És més, malgrat alguna filtració interessada que afirmava que la Fundació havia donat l’ok a l’operació, mai ha succeït tal cosa. És rotundament fals que el màxim accionista del Llevant UE haja aprovat aquesta operació. Rotunda i absolutament fals.

De fet, en l’última reunió de la Comissió Executiva -principal òrgan gestor de la Fundació-, celebrada el passat 25 de juny, dos dels patrons vam reclamar directament conèixer, lògicament, la lletra xicoteta de l’acord abans de decidir el posicionament favorable o no en la votació que, suposàvem, anava a dur-se a terme en la següent reunió del Patronat.

No obstant això, de manera sorprenent, el conclave que esperàvem decisiu, la Junta Ordinària del Patronat esdevinguda el passat 27 de juliol, no va ser ni el mer tràmit previsible. De fet, l’aprovació de l’operació que suposa la transformació econòmica i estructural de l’entitat ni tan sols va ser inclosa en l’ordre del dia.

Aquest ordre del dia es va resoldre en tot just 20 minuts, i va ser en l’apartat final de ‘Precs i preguntes’, com si es tractara d’un tema menor, quan el president, Quico Catalán, i el director financer de l’entitat, Nacho García, es van sotmetre a les preguntes dels patrons, fonamentalment, del FROG, atès que per a massa dels meus companys preguntar continua sent, incomprensiblement, ofendre a qui els ha convidat a formar part d’un òrgan que, teòricament, ha de vetlar pel bon fer de la directiva i el futur de l’entitat.

“Preguntar podeu preguntar, però…”

Xicotet parèntesi. No deixa de ser curiós que, mentre escric aquestes línies, el club llance un comunicat presumint de transparència, vanant-se d’haver obtingut la màxima puntuació en un informe realitzat per una ONG.

Més enllà de l’enrogiment que produeix vendre que s’és el club més transparent empatat amb altres 18 -és a dir, que seríem campions de lliga i, alhora, estaríem en descens en la primera divisió de la transparència– i de convidar al citat mesurador a revisar, a la vista de la seua escassa utilitat, els 48 indicadors analitzats, és d’un cinisme supí parlar de transparència en l’actual Llevant UE, un club que sol·licita el major préstec de la seua història i ja no és que no trasllade l’acord al màxim accionista de l’entitat… és que ni tan sols va permetre als patrons conèixer el nom del fons!

Escudant-se en la importància que no es filtrara el mateix -malgrat que des de l’11 de juny, és a dir, mes i mig abans, ja s’havia publicat en premsa-, el Sr. García, tirant d’una ironia de dubtós gust, va contestar a la qüestió amb un to, al meu entendre, que evidencia la posició real de superioritat del treballador -en aquest cas, la directiva- respecte a l’amo -la Fundació-: “Preguntar podeu preguntar, però no ho direm”. Difícil superar aquesta transparència.

Quan, a poc a poc, davant les preguntes del FROG, van eixir a la palestra algunes de les dades de l’operació, se’ns va sol·licitar una confidencialitat fins a la concreció de l’operació que, una vegada més, hem complit malgrat el nostre desacord amb, com a mínim, les maneres de dur-la a terme.

“D’ací a uns anys riurem d’aquestes xifres”, va afirmar en un moment donat el president, provocant-me, el reconec, l’esgarrifança fruit del dubte de si lamentarem recordar aqueixa frase d’ací a uns anys. Aqueixa lleugeresa a l’hora d’afrontar una operació de tal magnitud en les circumstàncies actuals em sembla summament atrevida. Sincerament, més que riure’ns d’ací a uns anys del tema, em conformaria amb no haver de lamentar-lo.

La possible necessitat, amagada

Així mateix, donada l’actual conjuntura global provocada per la pandèmia, vam voler saber si, de debò, l’operació és una aposta voluntària pel futur o una manera d’eixir al pas d’una situació de necessitat del club -de la qual, periodísticament, he rebut diversos avisos, relacionats tant amb l’ajornament de pagaments menors de 50.000 euros, com de la tardança en els abonaments a la constructora en aquesta primera fase de remodelació de l’estadi-.

La resposta de Quico, en aquest aspecte, continua sent rotunda: no hi ha cap necessitat de demanar el crèdit. Es demana “perquè és el moment de créixer”. Jo, que vaig créixer periodísticament amb el conte de Villarroel que érem “el club més sanejat d’Espanya” i “l’únic que pagava nòmines avançadament” per a acabar amb més de 90 milions de deute i el club a la vora de la liquidació, fa temps que vaig aprendre a desconfiar de determinats plantejaments.

En qualsevol cas, si hi havia necessitat econòmica i això és una puntada endavant, tardarem a saber-ho. Ara, l’ingrés de 60 milions d’euros donarà per a pagar el nou estadi, la ciutat esportiva i saldar els 13 milions amb els bancs pendents del concurs. I tot semblarà meravellós durant un temps. Però que ningú oblide que, després de tot això, quedaran 60 milions, més interessos, que pagar. I amb pràcticament tot el patrimoni hipotecat.

Per a fer front als pagaments, i evitar tenir problemes, el club té previst anar alimentant “una espècie de guardiola” amb la qual suportar els anys de major càrrega del préstec. Una altra gota de suor freda. Què succeirà amb aqueixa guardiola quan els resultats esportius conviden a un sobre cost per a intentar salvar la categoria? Perquè creure que, en els pròxims 12 anys, això no succeirà mai, és viure en un optimisme utòpic.

En definitiva, que lluny de visions maniquees sobre l’operació, aquesta s’ha signat amb un fons que convida a confiar en la seua viabilitat malgrat les dificultats actuals. Això sí, les formes no han sigut ni transparents ni les millors, i es tracta d’una decisió unilateral per part de la directiva del Llevant UE, que no ha volgut comptar amb l’aprovació de la Fundació d’aquesta.

Inicialment, Quico va manifestar la seua intenció de comptar amb ella, però entenc que finalment, donant per vàlida una interpretació (actualment, encara que discutida, dominant i seguida per la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública) que entén que no és necessari l’acord de la Junta General per a hipotecar més del 25% dels actius de l’últim balanç aprovat -consentiment que sí que exigeix la Llei de Societats de Capital des de 2014 per a l’adquisició, alienació o aportació d’actius que superen aquest valor (sense oblidar que una hipoteca, en cas d’impagament, implica una alienació en potència)-, el president ha decidit obviar la votació en la Junta.

Al meu entendre, no te sentit no demanar el suport de la Fundació. Primer, perquè l’hauria tingut, segur, puix recordem que l’actual institució és herència de la qual ell mateix va nomenar a dit, i amb la que l’afinitat és òbvia, com ha quedat històricament demostrat de manera sobrada.

I en segon lloc, perquè hauria repartit la responsabilitat. Hauria sigut una aposta de risc, per necessitat o oportunitat, però ho hauria sigut de tots. D’aquesta manera, no és així.

En qualsevol cas, el préstec està signat i, la sort, tirada. Des del FROG, continuem demandant tant al president com a la resta de la directiva actual un canvi d’actitud, una major confiança en la resta del llevantinisme, una transparència real i no pobrament aparent, una democratització del club que òbriga les portes de les decisions a tots els sectors actualment marginats, encara que a vegades diguem el que no es vol sentir.

A partir d’ací, compartim la il·lusió per veure un Ciutat majestuós i una ciutat esportiva a València on el nostre futur cresca en les millors condicions. Somiem amb un gran Llevant, i per no veure esvair-se aqueix somni, seguirem sense optar per mirar cap a un altre costat.

Salutacions cordials a tots. I Matxo Llevant.

Carlos Ayats, president del FROG – Associació d’Accionistes del Llevant UE