Si alguna cosa ha caracteritzat al llevantinisme, sens dubte, des del seu naixement fins al dia d’avui, és la seua inqüestionable capacitat de supervivència i de lluita davant l’adversitat. La fusió de la postguerra (tan enriquidora a llarg termini com contranatural en aquell moment), el risc evident de caure a Regional a principis dels 70, el doble descens d’inicis dels 80, el concurs de creditors en el qual encara, avui dia, continuem immersos…

Pocs clubs, si és que n’hi ha, han sigut més vegades posats a prova en situacions extremes que el Llevant UE. I sempre hem sobreviscut… i eixit més forts. El vertader Orgull Granota és la nostra resiliència. Contra tot i contra tots.

Per això, l’endormiscament del nostre esperit combatiu durant els últims anys manca de sentit. Els focus de l’elit i la pluja de milions provinents dels drets de televisió (tristament desaprofitada per a la professionalització real del club en una dècada possiblement irrepetible) han encegat la nostra essència inconformista, i això, no ens enganyem, ens costarà car. Molt.

El club, reendeutat d’una manera més que qüestionable, s’acosta novament a un possible descens a Segona que amenaça la nostra viabilitat futura. Amb l’adéu de Villarroel, fa un poc més d’una dècada, només va marxar ell. Els seus fins llavors fidels acòlits -i moltes de les seues formes (encara que, afortunadament, no totes) – no solament han romàs en el club, sinó que ho han fet convertits en amos sense posar ni un, fruit d’una operació polític-institucional forjada en un context caciquil, intervencionista i enemic acèrrim de qualsevol indici de la sempre necessària rendició de comptes.

Això és aixina, és la nostra realitat, i cal assumir-la.

No obstant això, la nostra situació, almenys de moment, no és ni la del 71, ni la del 82, ni la de 2008. Tenim problemes, econòmics, esportius i estructurals, cert, però a diferència de llavors, ens queda marge de sobres per a reaccionar.

Avui, el nostre Llevant UE està accionarialment controlat per una Fundació creada com a mer element transicional i que ha decidit perpetuar-se en el poder disfressant de protecció del llevantinisme el que en realitat són interessos personals. Arrogar-se aquesta condició és tan il·legítim com contrari a la voluntat amb la qual inicialment va ser creada una institució que havia de redistribuir entre el llevantinisme les accions de Villarroel, no quedar-se amb la majoria accionarial per a controlar el club.

Dit això, avui dia som més de 8.000 accionistes. Més de 8.000 granotes que podem unir les nostres forces per a tenir veu i vot en les decisions del club, per a fiscalitzar i demanar explicacions de totes i cadascuna de les actuacions rellevants d’aquest.

No podem continuar permetent que l’amiguisme i la falta de professionalitat campen a pler en el club que estimem. I acabar amb això és tan senzill com recuperar la nostra essència inconformista, l’esperit combatiu que ens ha permès tantes vegades renàixer de les nostres cendres per a tornar a engrandir un sentiment amb més de 112 anys d’història.

Necessitem que el llevantinisme torne a estar viu i actiu.

Et necessitem a tu.

De cara a la próxima Junta General, delega les teues accions en el FROG – Associació d’Accionistes del Llevant UE.